Fons documentals

Si ens guiem per la notícia que el 1970 escrivia Enric Fernández Pellicer sobre el desenvolupament dels laboratoris d’anàlisis clíniques a la ciutat de Barcelona en la centúria precedent, la nòmina resultant és un indicador del canvi progressiu que va tenir lloc durant les primeres dècades del segle quant a les eines diagnòstiques, la construcció de la malaltia i la relació amb els pacients. Tot i la magnitud, aquella notícia es limitava als laboratoris de les grans institucions hospitalàries i a la profusió de serveis de diagnòstic i de recerca que van créixer als diferents departaments. El fons documental de Carles Badia Moret que presentem, centrat en les quatre dècades que seguiren la Guerra Civil Espanyola, multiplica de manera sorprenent el nombre de laboratoris i analistes, metges i farmacèutiques, existents a la ciutat, a clíniques, laboratoris i domicilis particulars.

No obstant això, la riquesa d’aquest fons rau en la llum que aporta sobre un món gairebé inexplorat en la història de la ciència: el dels fabricants, venedors i comercials de material i aparellatge emprat als laboratoris d’anàlisis clíniques a la ciutat de Barcelona entre els anys 1930 i la dècada de 1970. Només a tall d’exemple, aquí ens referim a empreses, algunes lligades a noms importants, professors universitaris de química, biologia, farmàcia o medicina, com ara l’Instituto de Aforo Normal (IANSA), Termòmetres Corrons, fàbrica de Xeringues i Termòmetres de Tomàs Garrido,Iso-vitrificats Vilaseca, Manufactura Española de Vidrio al Soplete SA (MEVAS), Carol Prat Envases de Vidrio y Aparatos Científicos SA, Casa Blanquet, etc.

L’arribada de Carles Badia Moret, i del seu germà Josep, a aquest món no va ser vocacional. Carles treballava al Casal del Metge des del 1934 i Josep era mestre. Mobilitzats durant la guerra, al front de Terol, van ser fets presoners i van passar per camps de concentració i batallons de treballadors fins al 1940. Lluís Pareras, format a la Casa Blanquet, s’establí pel seu compte un cop acabada la guerra. La seva amistat amb els Badia Moret el va portar a contractar el mestre en l’administració comptable de l’empresa i el Carles, atesos els seus contactes amb els metges, en vendes. El 1942 es va crear l’empresa AFORA, dedicada a la fabricació i venda d’aparells científics de vidre i en pocs anys es van produir diverses innovacions tècniques: normalització de mides (1943), creació del laboratori de calibratge de material volumètric de precisió contrastat (1944), esmerilats intercanviables (1945) i gravat de xifres de referència a cada peça (1945). Això s’acompanyà d’una producció de catàlegs, acompanyats de dibuixos i descripcions tècniques dels aparells venuts als metges i analistes del país. En aquells anys, els Badia Moret van constituir successivament les societats AFORA SL i AFORA SA. Des del 1952, l’empresa va ampliar la gamma de productes per esdevenir un proveïdor general. El prestigi de la marca AFORA ha permès la seva supervivència malgrat la compra de l’empresa, en el context de crisi econòmica, el 1973 per Corning Ltd., propietària de Pyrex, el trasllat de la fàbrica a l’Ametlla del Vallès (1974), la compra pel grup J. Bibby & Sons PLC (1984), la compra per Thermo Fisher (2008) i la fusió amb Boroglass (2017).

Més enllà d’una història empresarial que permetria traçar la història de l’economia espanyola en els darrers cent anys, el fons de Carles Badia Moret no només ens il·lustra sobre un sector de gran dinamisme tècnic i científic sinó també sobre la importància del treball artesanal i el seu procés d’integració fabril en el període esmentat. Parlem aquí dels forns de vidre espanyols, incapaços de competir amb els vidres estrangers de borosilicat, com els de la Unión Vidriera Española, Cristalerías Planell i les cooperatives vidrieres de La Torrassa i Cristalleries de Mataró –fundada per Joan Peiró–, a Catalunya, i Vidrios Belgor, a València. I també dels reactius, colorants, papers de filtre, i dels artesans metal·listes, fusters, bufadors de vidre, etc.