A l’Espanya de la dècada dels anys 1940, la tuberculosi continuava fent estralls entre la població, en especial a les zones urbanes més densificades, on condicions de vida de postguerra s’havien agreujat. La malaltia formava part del domini dels metges tisiòlegs. Els tractaments habituals, basats en la col·lapsoteràpia i la cura sanatorial, es van veure transformats per la cirurgia pulmonar i, sobretot, i de manera generalitzada a partir del 1950, per la descoberta i producció d’un antibiòtic decisiu: l’estreptomicina. Fou aleshores quan es començà a produir un trànsit cap a la formació del pneumòleg i el cirurgià toràcic.
El 1948 s’inaugurà el
Sanatori-Clínica de Nostra Senyora de la Mercè (a la torre del carrer Mas Pujó, 35, al barri de Les Corts, actualment carrer de Numància, on hi ha la seu de la
Fundació Pere Tarrés per a l’educació del lleure) a Barcelona, que oferia
un servei mèdic de beneficència impulsat pel Bisbat de Barcelona per mitjà de l’
Organisme Benèfic Antituberculós (OBA). Al capdavant, el metge i sacerdot
Pere Tarrés, mort el 1950, i el cirurgià
Gerard Manresa, i al seu costat, el pneumòleg o broncòleg que havia d’esdevenir un expert en el maneig de la broncòscopia, Manel Prats Mata. Els metges Manresa i Prats van fer aquells anys diverses estades a Suècia sota el mestratge del professor de cirurgia toràcica a l’Institut Karolinska, Clarence Crafoord. I allí van aprendre a fer les primeres exploracions endoscòpiques dels bronquis. Prats va ampliar la seva formació amb el gran expert en la broncologia francesa Lemoine. En la dècada de 1950, la broncologia adquireix unes dimensions considerables a Barcelona amb la instauració de serveis específics als grans hospitals de la ciutat: Clínic, Santa Creu i Sant Pau, Esperança, Sagrat Cor i Quinta de Salut l’Aliança. Al Sant Pau són notables els cursos impartits per Max Biderman, Soulas, Mounier-Khün al servei del metge Antonio Castella Escabrós.
En matèria de recursos tècnics, les diferències entre Europa i Espanya, sotmesa a l’autarquia franquista, eren molt grans. En els inicis de la broncologia, el territori disciplinar i la tecnologia són una demarcació de frontera conreada per diferents metges: l’otorinolaringòleg, el pneumòleg, el radiòleg, el cirurgià i l’anestesiòleg. Els nombrosos pacients van haver de patir les molèsties dels tubs metàl·lics rígids amb llum distal, la sedació amb novocaïna i el laringoscopi, en part superades gràcies a l’anestèsia general amb penthotal i curare, al broncoscopi de llum proximal i al fibroscopi o feix de fibra de vidre òptica i flexible –que va permetre superar els dibuixos anatòmics en obtenir les primeres fotografies i la cinematografia endoscòpica– i, ja en els anys 1960, al broncofibroscopi –amb un canal per a maniobres diverses: aspiració de secrecions, instil·lació de líquids, pinces per a biòpsies, escombretes per a citologia. La visió directa de l’estructura interior dels pulmons, en vida del pacient, es feia possible. S’obria així, també, una via d’exploració del càncer bronquial.
El fons històric Prats Mata permet estudiar la pràctica de la broncoscòpia a través de les desenes d’històries clíniques descrites a una vintena de llibres, realitzades entre 1948 i 1976 al Sanatori-Clínica ja esmentat. La documentació del fons recull l’evolució de les indicacions i contraindicacions diagnòstiques, les tècniques amb la introducció i transformació dels fibroscopis, les referències al museu anatomopatològic de les malalties del tòrax creat –i suprimit completament– a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la documentació relacionada amb la construcció de la disciplina pneumològica –congressos, revistes, associacions i serveis hospitalaris–, el trànsit de l’anestèsia amb el protòxid de nitrogen per mitjà de l’Spiropulsator de Crafoord a l’ús de fluothane amb el vaporitzador de Gillies i dels ventiladors mecànics amb motor elèctric –Bennet, Boyle-Ciclator, Engstrom, etc. Tecnologies estrangeres, adaptades i importades, comercialitzades per diferents cases a la Barcelona dels anys 1960.
