El polígraf

El recull estadístic de 1926 de l’Hospital Clínic de Barcelona consignava que al llarg de l’any s’havien efectuat un total de 8 electrocardiogrames al servei clínic del’Institut de Fisiologia dirigit pel metge August Pi i Sunyer. Malgrat elcaràcter d’aquest fet, en conjunt, els principals hospitals de la ciutat,encapçalats per l’Hospital de Santa Creu i Sant Pau i pel mateix Hospital Clínic, participaven de ple en la transformació de les pràctiques clíniques ide la nova relació metge-malalt que s’estaven produint en l’espai hospitalari. L’hospital esdevenia aleshores l’eix vertebrador de la nova medicina. Els pacients que entraven en aquells grans hospitals al llarg del primer terç del segle XX foren sotmesos, cada cop de manera més frequent, a una gran quantitat de proves diagnòstiques, com ara anàlisis químiques d’orina i de femta, del quimisme gàstric, anàlisis bacteriològiques i serològiques de la sang i d’altres fluids corporals, anàlisis histològiques, determinacions del metabolisme basal, radioscòpies, radiografies, fotografies, etc.

L’examen el ectrocardiogràfic fou un procediment que requerí un dilatat espai de temps per tal de formar part de l’activitat clínica quotidiana dels metges catalans. A Barcelona, els metges August Pi i Sunyer i Jesús M. Bellido i Golferichs, ànimes de l’escola biològica catalana, van publicar resultats sobre experimentació fisiològica fonamentada en pràctiques electrocardiogràfiques des del 1913. El mateix any 1926, el metge del Clínic, Dr. Cristian Cortès, publicava a les “Monografies Mèdiques” impulsades pel Dr. Jaume Aiguader, un treball de popularització, adreçat als metges clínics catalans, sobre l’electrocardiografia en el diagnòstic de les malalties del cor. En el text esplanyia de l’acollida tan poc cordial d’aquest procediment per part del metge internista, així com de l’estés desprestigi concedit aleshores a procediments que no foren confiats als propis sentits corporals. Una queixa que tornaria aformular en la reedició augmentada d’aquest volum l’any 1935. De fet, en aquesta mateixa col·lecció, el metge de la Santa Creu, Dr. Francesc Estapé, publicava el 1928 un llibre sobre el diagnòstic de les arítmies en la pràctica mèdica general sense el concurs de mètodes gràfics. El metge Estapé era un bon coneixedor d’aquestes mètodes, però considerava que el metge pràctic, general, inexpert en l’àmbit de la nova cardiologia que s’esdevenia, no estava obligat a transformar la seva pràctica, a invertir en la compra de nous aparells, aformar-se en l’ús i comprensió dels instruments de registre gràfic.

Així, en aquest període s’assistia a l’eclosió, sovint conflictiva, d’alguns aspectes fonamentals i definidors de la medicina especialitzada contemporània: les dificultats per generar i difondre nou coneixement i noves pràctiques mèdiques, la constitució d’especialitats mèdiques, com ara la cardiologia, i la separació de les esferes entre els anomenats metge general o pràctic i el metge expert o especialista.