La incorporació d’escales transformà els termoscopis en termòmetres. Aquests reflectien les variacions de calor de l’aire mitjançant un tub vertical amb aigua, el nivell de la qual depenia de la expansió o contracció de l’aire. Això es produí al llarg del segle XVII, en un període d’experimentació amb altres líquids, com ara alcohol, i de disseny de tants aparells com constructors. En el trànsit al segle XVIII, es proposaren punts fixes –congelació i ebullició de l’aigua- per utilitzar una escala universal. Els termòmetres de D. G. Fahrenheit (1724) i A. Celsius (1749) utilitzaven mercuri –amb un coeficient d’expansió més alt- i aconseguiren unes escales més precises, a les que afegiren qualitat i reproductibilitat. La geografia de la seva influència va definir unes pràctiques encara vigents avui dia.
Malgrat existir aquestes condicions, la mesura de la febre mitjançant el termòmetre no s’establí fins mitjan segle XIX, quan entrà als hospitals. No s’incorporà a la pràctica clínica quotidiana fins el trànsit al segle XX. Fou el resultat de lents processos d’assimilació: calia normalitzar i calibrar categories i mesures per tal que els resultats esdevingueren estables i comparables més enllà del temps i l’espai, i calia integrar una tècnica que obligava a adaptar el professional a l’instrument.
Al segle XIX, el termòmetre representà una nova forma d’objectivar la malaltia i esdevingué l’instrument per a diagnosticar una patologia essencial: la febre i les seves múltiples formes. Els treballs de C.A. Wunderlich (1868) a l’hospital mostraren –cada registre requeria 20 minuts- la constància de la temperatura en les persones sanes i la variació de la temperatura en la malaltia. S’estava produint el pas d’un model qualitatiu–basat en la comprovació pel tacte o en el relat del pacient- a un modelnumèric. La definició dels rangs de normalitat permeteren distingir entre sa i malalt. Els pacients hospitalaris s’adaptaren a la nova tècnica. A finals del segle, com a part dels valors de l’objectivitat científica, la normalitat social i el control del propi cos, també s’incorporà a l’àmbit domèstic. Els profans van aprendre a mesurar la seva temperatura i a utilitzar el llenguatge numèric, que adquirí un caràcter normatiu del significat de salut i malaltia. Això contribuí la tasca normalitzadora de l’Estat, que certificà la qualitat dels instruments, tot fomentant la transparència en la construcció i qualitatdels materials, garantint l’objectivitat mèdica i atorgant un status social a les mesures, les paraules i els significats en permetre els pacients formar-se un judici del seu estat.
2024 © Col·legi Oficial de Metges de Barcelona | Nota legal | Avís Cookies | Web realitzada per MediTecnologia
