La vista és el sentit de la modernitat. Per damunt dels altres sentits, l’objectivitat es produeix davant d’allò que es manifesta a la vista. L’ull és l’única obertura exempta d’obscuritat, associada amb la llum. Alhora, l’ull és un camí cap al’interior. El mateix òrgan que observa també pot ser descobert.
L’aspiració de la semiologia anatomoclínica de veure directament les lesions internes afavorí el desenvolupament d’instruments que actuaven com una extensió de l’ull humà. A mitjan segle XIX, l’endoscòpia inicià el camí de les exploracions. Un món que la mirada intentà fixar en imatges, petjades de signes que calia distingir, comparar, classificar i comunicar.
En aquest camí, la fisiologia alemanya del període va tenir un paper clau a partir d’un objectiu: explicar tots els fenòmens vitals a través de les lleis físico-químiques. Hermann von Helmholtz fou un dels protagonistes d’una nova medicina que va tenir lloc al laboratori de fisiologia, on els instruments esdevingueren una clau de progrés. El professor de Königsberg perfeccionà un nou aparell, l’Augenspiegelo oftalmoscopi, el 1851, que li donà "la joia d’haver estat el primer en veureuna retina humana viva". O el que era el mateix, el fons de l’ull, la part del darrere, fins el nervi òptic. Durant els següents anys, decennis en alguns casos, molts metges van rebutjar aquest i altres instruments en nom d’un art basat en la seva pròpia experiència. Alhora, es van desenvolupar altres iniciatives. Els entusiastes de la medicina científica modificaren i crearen altres oftalmoscopis: Christian Ruete, Egbert Rekoss, Edward Jaeger, Richard Liebreich, Xavier Galezowski i tants altres. La combinació de miralls plans i lents còncaves va constituir la base de l’oftalmoscopi. La incorporació del disc de Rekoss, que contenia una roda de lents, esdevingué la forma de corregir errors de refracció. Tres elements fonamentals han guiat la construcció de l’oftalmoscopi fins l’actualitat: una font d’il·luminació, un mètode de reflectir la llum en l’ull i un mitjà òptic per corregir una imatge grollera del fundus.
El nou instrument s’integrà de manera lenta en la xarxa d’institucions existents dedicades a l’oftalmologia, que havia rebut una atenció particular en l’àmbit docent de la cirurgia des de finals del segle XVIII. Les clíniques per a les malalties de l’ull van florir arreu d’Europa al llarg de tot el segle XIX, afavorint la consolidació de l’especialitat. A Catalunya, Joaquim Soler (1855) a Barcelona i Joaquim Hugas (1860) a Girona donaren un impuls a la disciplina, consolidat a les clíniques i dispensaris de M. Torres, L. Carreras Aragó, J. A. Barraquer, M. Menacho o D. de Caralt. Els nous instruments obligaren a una educació dels sentits, a la creació d’un llenguatge que fixava un nou coneixement. La comunicació sense il·lustracions fou superada per noves formes d’expressió, com ara els atles –Liebreich publicà un sobre oftalmoscòpia el 1863- que van permetre complementar les paraules del relat del metge, que van traduir les paraules en quelcom visible.
2017 © Col·legi Oficial de Metges de Barcelona | Nota legal | Web realitzada per MediTecnologia
