El mateix any que Robert Koch (1882) identificà el bacil causant i establí la natura infecto-contagiosa de la tuberculosi, Carlo Forlanini definí les bases teòriques del pneumotòrax artificial, comprés com a part de la terapèutica quirúrgica contra la forma pulmonar de la malaltia. Entre el conjunt de mesures de lluita contra una malaltia que delmava la població europea, el principal tractament de la tuberculosi pulmonar fou, fins mitjan segle XX, el pneumotòrax artificial, un dels mètodes que integraren la col·lapsoteràpia.
La proposta teòrica de Forlanini s’inscrivia en una llarga tradició històrica: al Corpus Hippocraticum ja es considerava la inducció artificial del pneumotòrax en el drenatge de l’espai pleural. L’experimentació del pneumotòrax amb animals i l’observació de la millora de les lesions tuberculoses en el pulmó humà quan apareixia el pneumotòrax espontani, descrites en el primer terç del segle XIX, donaren pas a un conjunt d’intervencions experimentals que de mica en mica proporcionaren les bases de la toracentesi, la toracotomia i la toracoplàstia. Les operacions i experiments clínics portats a terme a finals del segle XIX vingueren a confirmar i perfeccionar la tècnica descrita pel metge italià, reconeguda oficialment el 1912. A Catalunya, les primeres operacions es practicaren el 1911 per Riba de Sanz, Jacint Reventós i Lluís Sayé, tot donant pas a una interessant literatura mèdica de descripció i transmissió de la pràctica en els anys següents. Fou en aquests anys quan es difongué l’aparell de pneumotòrax que presentem i entrà a formar part de l’instrumental terapèutic davant de certes manifestacions de la tuberculosi pulmonar.
L’aparell, de disseny portàtil, consistia en un sistema de vasos comunicants de vidre connectat a una clau de tres passos. Una pera de Richardson empenyia alhora, a través de tubs de goma, l’aigua i l’aire del gas —nitrogen— vers la cavitat pleural, travessada per una agulla esterilitzada de Saugmann proveïda d’un mandrí, i comunicava els recipients de vidre amb un manòmetre d’aigua, que permetia controlar la pressió pleural i la quantitat d’aire insuflat a la cavitat. L’aplicació del pneumotòrax terapèutic es portava a terme un cop cada 10-15 dies durant 3-4 anys, tot renovant la injecció d’aire a la cavitat pleural amb la idea d’aconseguir la cicatrització de les ferides. El control de la tècnica es perfeccionà gràcies als raigs X i a la creació de gabinets radiològics, tot permetent un seguiment precís de la pràctica mitjançant la visió del pulmó lesionat. Això comportà la formació de tisiòlegs especialitzats en el pneumotòrax des dels anys 1920, amb una clientela forçosament estable i segura. La combinació amb antibiòtics a mitjan segle XX perllongà uns pocs anys aquesta tècnica fins l’abandó progressiu en els anys 1960.
2024 © Col·legi Oficial de Metges de Barcelona | Nota legal | Avís Cookies | Web realitzada per MediTecnologia
