Propostes didàctiques

Un dels mitjans de desenvolupament del paper del Museu com a espai d'instrucció i de transmissió de coneixements és l'establiment de mecanismes de relació amb els professionals de l'ensenyament.

L'objectiu és aconseguir que el museu i les seves col·leccions esdevinguin un àmbit d'interès per als professors i estudiants de secundària i batxillerat i un recurs formatiu complementari de l'educació científica i sanitària a les aules.

Les eines bàsiques per tal d'establir un diàleg entre la història de la ciència i l'anàlisi de la recerca científica actual són els instruments científics antics. La potencialitat explicativa d'aquests és paral·lela a la seva capacitat per a estimular la reflexió crítica com a eina complementària al servei de l'ensenyament formal de les ciències.

Des del Museu volem plantejar propostes pedagògiques i didàctiques a partir de la col·lecció d'instruments científics antics en contenir tot un arsenal de recursos que es poden explorar i explotar per part del professorat i dels alumnes de les assignatures de física, química, biologia i tecnologia.

La domesticació de la temperatura corporal constitueix una realitat prou evident a la nostra societat. No obstant això, la disposició domèstica d'aquesta tecnologia resulta un fenomen força recent.

En aquestes pàgines procedim a donar compte d'alguns dels diferents elements que podrien integrar una guia educativa destinada a l'ús de mestres i alumnes en relació amb el termòmetre.

D'antuvi, com en qualsevol tipus d'instrumentació d'ús actual i quotidià, convé evitar el risc de traçar una història lineal -determinisme tecnològic, autonomia de la tecnologia-, en aquest cas des dels termoscopis d'aire clàssics fins els termòmetres "thermistor" o els de radiació electromagnètica per infraroig d'ús habitual a les cases amb infants, per tal d'entendre la complexitat dels processos en el seu context històric.

La primera qüestió que permet de plantejar aquest instrument és la de la terminologia científica. Els noms, els conceptes, les denominacions dels instruments ens permeten d'accedir a la història de l'objecte i a les pràctiques experimentals associades al mateix.

En aquest sentit, d'una banda, convindria destacar la diferència entre les arrels gregues del nom de l'objecte (thermes-metron: la mesura de la calor) i l'ús real de l'objecte (la mesura de la temperatura i no de la quantitat de calor). Aquesta definició ens permetria alhora d'introduir el concepte de dilatació dels cossos a partir de la variació de la temperatura.

D'altra banda, el mateix nom de l'objecte ens assenyala l'existència de diferències amb instruments anteriors, com ara els termoscopis del segle XVII -aleshores anomenat vitrum calendare o speculum calendarium. Fou en aquest període quan el termòmetre esdevé objecte de recerca teòrica i pràctica entre els filòsofs naturals a partir de l'estudi experimental de fenòmens meteorològics, químics i també de la temperatura del cos humà.
Un dels aspectes de disputa en aquella recerca estava relacionat amb un element visible en el disseny d'aquell instrument: la definició dels punts extrems de les escales o l'establiment d'un únic punt fix.

Aquesta qüestió ens permetria d'introduir el tema de les escales termomètriques i la seva aparent arbitrarietat. Un aspecte força disputat al llarg de tot el segle XVIII, període en què es produïren algunes de les escales que, amb múltiples modificacions, han arribat fins els nostres dies (Fahrenheit, Réaumur, Celsius).

La recerca portada a terme al llarg del segle XVIII contribuí a l'extensió de l'adquisició dels nous aparells, en especial termòmetres i baròmetres, entre les classes benestants de determinades contrades europees. Un fenomen que es traduí en la domesticació de la temperatura ambiental.

Aquesta qüestió ens permetria de plantejar el tema dels públics dels instruments: en aquest cas del trànsit dels usos experimentals "professionals" als usos domèstics.

Aquest fenomen no tingué els mateixos ritmes en matèria de domesticació de la temperatura corporal. Això no vol dir que l'ús del termòmetre com a instrument per a l'establiment del diagnòstic de les malalties no es produís o no fos objecte de disputa entre alguns metges des del segle XVII i sobretot des de principis del segle XVIII.

En aquest període ja es manifestà el recurs als conceptes de les ciències naturals per part de determinats metges. De fet, es tracta d'una qüestió que ens permetria de parlar, des del punt de vista de la medicina, del galenisme i l'humoralisme clàssics i de la disputada implantació d'aquest instrument com a eina d'exploració regular del cos en les malalties.

També ens permetria de parlar de la construcció de la història clínica al llarg d'aquest període i de les diferències existents entre els conceptes de símptoma -com a manifestació subjectiva d'alteració dels processos vitals- i de signe -com a fet objectiu, susceptible de ser mesurat.
L'aplicació experimental del termòmetre a la medicina esdevingué sistemàtica al llarg del segle XIX i, més enllà de les escales termomètriques, dels diferents models experimentals desenvolupats i dels diversos components emprats, aquesta pràctica es traduí en descripcions i classificacions de malalties a partir dels registres o inscripcions produïdes per aquells instruments. És a dir, en la creació d'una altre element característic d'aquella pràctica científica.

La proposta de guia didàctica que es presenta al web www.metgesalexili.cat té per finalitat ser un instrument d'ajut per al professorat de secundària i de batxillerat que vulgui treballar el tema de la medicina i dels metges catalans de la primera meitat del segle XX des d'una plataforma digital, tot aprofitant el lloc web del projecte "Metges a l'exili". A tal fi es proposen un seguit d'activitats que permeten conèixer el llegat educatiu, científic i professional que es va anar estructurant al llarg del primer terç del segle XX. Guia didàctica de Metges catalans a l'exili.
Les guies didàctiques de la pàgina web de www.medicinaiarquitecturabarcelona.cat presenten un possible recorregut per la història de Barcelona a partir dels edificis concebuts per acollir la professió i la pràctica mèdiques. L'objectiu consisteix a mostrar com els metges i la medicina han influït en la construcció de la ciutat, com han deixat una petjada ben singular a determinats edificis. La proposta didàctica inclou: els primers Temps Medievals, la primera concentració hospitalària i el prestigi de la professió quirúrgica. Guia didàctica d'Arquitectura i medicina