Artroplàstia de maluc

Les artroplàsties de maluc i de genoll es troben entre els procediments quirúrgics més freqüents en els darrers anys a Catalunya. Un fet controvertit quant a la despesa que comporta, les llistes d’espera i la variabilitat assistencial. El transplantament total de maluc ha estat una fita de la cirurgia del segle XX. Des dels anys 1960 ha estat decisiu per tal d’alleujar el dolor i restaurar la mobilitat de milions de persones que patien aquests problemes. El seu desenvolupament ha estat associat amb diversos factors, com ara la innovació en els materials, instruments, tècniques i procediments operatoris, que han permès ser adaptats a problemes d’altres articulacions. Aquest tipus d’artroplàsties han esdevingut una operació singular i han contribuït a elevar el prestigi de la cirurgia ortopèdica catalana. Alhora, han mostrat la rellevància de totes les cares de l’afer: desde la concepció i avaluació permanent i sistemàtica dels procediments al treball en equips multidisciplinaris –cirurgians, metges de família, infermeria, fisioteràpia i assistents socials.

Més enllà dels orígens en determinades artroplàsties desenvolupades a Europa i Estats Units entre els anys 1920 i 1950, després de la Segona Guerra Mundial tingueren lloc les primeres passes d’un llarg camí que havia de demostrar la necessitat de treballar en equips formats per enginyers, tècnics, departaments universitaris i fabricants d’instruments quirúrgics. A partir dels anys 1970 les artroplàsties s’estengueren per tot Occident i des dels 1990 les grans corporacions controlaren el mercat i assimilaren els petits grups empresarials. Des de les copes de Teflon i l’ús d’acer inoxidable, als aliatges de cobalt icrom o a l’ús de polietilè, tot passant pels diversos dissenys i models geomètrics, el debat i els arguments sobre els millors procediments continuen encara presents.

Es tracta d’un exemple important i prou conegut del pes decisiu que la biotecnologia planteja en els camins de la medicina contemporània. El patrimoni biomèdic contemporani acostuma a ser el gran absent de les col·leccions dels museus científics. És important que els professionals de la medicina prenguin consciència del valor explicatiu i del potencial comunicatiu que tenen aquests objectes. Des del MHMC hem iniciat una prova pilot amb l’Hospital Clínic de Barcelona per tal de posar en valor aquest patrimoni, mitjançant diverses accions, com ara la catalogació, la exhibició, la preservació en un entorn adient. Un punt de partença pot ser un instrument com la pròtesi de maluc que, en aparença senzill, amaga una gran complexitat i moltes històries que permetrien explicar i comunicar ciència, pràctiques i procediments, les persones implicades o els resultats aconseguits d’una altra manera.