El ritme del cor

L’any 2001, a l’edat de 86 anys, va morir Arne Larsson: la primera persona a la que s’implantà, de manera completa, un marcapassos artificial, al Karolinska Institute de Suècia el 1958. Larsson en fou receptor des d’aleshores de 26 marcapassos que permeteren ritmar el seu cor i mantenir-lo amb vida al llarg de molts anys.

La tecnologia mèdica que s’esdevingué després de la segona guerra mundial confirmà els nous camins que havia de transitar la medicina de la mà de l’enginyeria electrònica. Les relacions de la medicina amb la física i, sobretot, amb l’experimentació elèctrica, tenien una llarga història des de finals del segle XVIII i molt i fructífera al llarg de tot el segle XIX. També en matèria experimental amb el vessant elèctric del cor humà. Els primers resultats derivats de l’aplicació externa d’un impuls elèctric per generar un ritme cardíac tingueren lloc el1926, gràcies al treball conjunt del metge i el físic. Es desenvolupà aleshores el primer aparell portàtil que, connectat a una font d’energia externa i de l’altra banda un pol a la pell i un altre a la cambra cardíaca adient, podia fer recuperar la freqüència cardíaca. El metge Albert Hyman construí el 1932 un aparell elèctric, que anomenà “marcapassos artificial” accionat per un motor de molla. La percepció negativa sobre els límits de la medicina i de la intervenció humana en la natura davant la possibilitat de ressuscitar allò mort van tancar el procés experimental i creatiu fins ben acabada la segona guerra mundial.

El procés de coneixements oberts durant el període de guerres i postguerres va transformar el món de la cirurgia. A partir de mitjan segle XX, la cirurgia cardíaca i toràcica va assumir fites sense descans. En aquest procés, el concurs dels enginyers elèctrics, i després electrònics, fou determinant. Els marcapassos van cobrar interès renovat i nous instruments externs foren dissenyats des del 1950. Els primers aparells presentaven fonts d’energia externes, resultaven incòmodes als malalts i podien ser potencialment perillosos. Es tractava de marcapassos cardíacs externs, poc després millorats amb bateries recarregables. A finals d’aquella dècada s’aconseguiren resultats fonamentals en la història d’aquesta tecnologia. Des del 1957 es publicaren resultats positius en restauració cardíaca mitjançant l’ús de l’elèctro de connectat al miocardi. El 1958, l’enginyer Earl Bakken dissenyà un circuit electrònic, transistoritzat, que accionava una bateria que estava integrada dins de d’un petit aparell: s’obria aleshores el camí per al marcapassos artificial implantable, amb el cas suec al capdavant. A partir d’aquí s’assistí a un món electrònic cada cop més petit i a una transformació i millora notable en la font d’energia, que facilitaren les intervencions i prolongaren la salut de moltes persones.