La il·lustració mèdica

El desenvolupament de la impremta i l’art del gravat permeteren la proliferació de les il·lustracions anatòmiques. A Leonardo da Vinci s’atribueix la sentència: "Quino dibuixa, no observa" (c. 1472). A partir del segle següent, en especial a partir de l’obra d’Andrea Vesali Dehumani corporis fabrica (1543), les il·lustracions anatòmiques ampliaren el marc temàtic de publicacions i arribaren a diferents públics. Alhora, l’observació directa del cadàver dissecat permeté mitjançant la il·lustració, generar imatges, produir, difondre i discutir coneixements mèdics. Altres formes de representació tingueren lloc a partir del s. XVII, com ara l’execució d’espècimens, que permeteren col·leccionar i exhibir mitjançant la producció de preparacions anatòmiques, normals i patològiques, naturals, humides o seques, i artificials, en materials diversos com la fusta, la cera, el guix o el cartró-pedra. Això no obstant, la il·lustració mèdica mantingué la vigència. Aquest fet contribuïren, des del s. XVIII, la incorporació de nous mètodes d’impressió, la incorporació del color i l’ampliació d’escales. En el procés de consolidació de l’anatomia com a ciència, en el trànsit cap al s. XIX, la representació hiperrrealista tingué un lloc assenyalat, suficient com per a què en el trànsit al s. XX les principals escoles germàniques d’anatomia i fisiologia consolidessin la figura de l’il·lustrador anatomista, exportant fins i tot als Estats Units la llavor d’un veritable programa universitari i associatiu – l'Associació d'Il·lustradors Mèdics es creà a Illinois el 1945.

El gran competidor de la il·lustració en el registre de la realitat mèdica fou la fotografia, entès com el nou "art de la veritat". La mirada mecànica, objectiva, deslliurada de l’intermediari humà, hagué de fer front però a moltes dificultats tècniques des dels anys 1850. Els metges i algunes branques de la medicina, com ara la dermatologia, la neurologia o l’oftalmologia, s’interessaren aviat per l’ús del registrefotogràfic. També ho feren els bacteriòlegs per la fotomicrografia, que facilitava un mitjà per evitar les impressions subjectives i les representacions controvertides obtingudes amb el microscopi. El dibuix no es va veure desplaçat per les noves tècniques de registre ni per les acusacions de no recollir la veritat de la natura observada. De fet, els matisos que permetien els dibuixos, amb la distinció que incorporaven els colors o les ombres, superaven a les fotografies, atesa la capacitat d’aquells de representar allò què es volia que l’ull veiés, de comunicar un missatge determinat. Fins i totes produí la tècnica híbrida de fotografia alterada amb la mà experta del dibuixant. No fou fins els anys 1960 quan les deficiències de les fotografies en colors foren superades i quan s’imposà un nou procés d’impressió que permeté altres possibilitats de representació.